Per què un dia vaig decidir emprendre l’aventura de crear ARKASA?

Si us sóc completament sincera, no tot el mèrit és meu. ARKASA va nàixer d’una bonica casualitat el dia en què l’atzar em va posar a les mans un sarró petit, de pell, fet a mà. De seguida vaig pensar: “quins secrets deu guardar aquesta peça?”, i automàticament es va activar en mi aquella curiositat que em demana buscar i buscar fins a trobar respostes:

“D’on venia aquest sarró?”
“De qui era?”
“Per què estava guardat en un armari de casa?”

Ara, que en conec la història, us diré que a part d’haver estat una gran inspiració per a mi, aquest trosset de pell ha resultat tenir un valor sentimental enorme per a tota la meva família.

La història ens porta cap a finals dels anys 20 del segle passat. Una època en què la política de l’hereu a Catalunya (atorgar els béns familiars al fill més gran per evitar la divisió del patrimoni familiar) va provocar, en alguns casos, la necessitat d’emigrar per guanyar-se la vida. La meva família ho va patir així i va acomiadar a dos dels meus rebesavis per part de mare cap a terres americanes, que van embarcar-se amb “lo posat” cap a Argentina.

Arribats a país nou, sense res, l’empenta de la joventut i segurament també la gana els va permetre trobar feina de seguida. Es guanyaven el sou ara descarregant al port, ara netejant sabates, ara servint aiguardents a mil i una tabernes de mala mort. Però sobrevivien i havien aconseguit refer la seva vida, lluny dels seus i de la seva terra.

Anys més tard, un d’ells coneixeria el propietari d’una granja del nord de la Província de Buenos Aires que buscava gent per treballar-hi. Calia deixar la capital, però ho faria de gust veient per primer cop una mica d’estabilitat des de la seva arribada al país. Als pocs dies ja estava entrant i sortint de les quadres, alimentant el bestiar, sortint a pasturar els ramats. Va reinventar-se durant molts cops i va haver d’aprendre molts oficis durant la seva vida. I a partir de detalls i altres documents que hem pogut recuperar, ens consta que era molt bo amb les mans i que tenia una facilitat enorme per les feines manuals. Així era que, mentre treballava a la granja, aprofitava estones i nits solitàries als prats per a crear petits objectes utilitzant tot el que tenia a l’abast.

No sabem en quin moment va idear el sarró que ara tinc a les mans per a posar-hi el tabac, però el meu afany curiós m’ha ajudat a recuperar aquesta història –que en el fons és part de la meua- i inspirar-me per a seguir el seu camí. A mi, com a ell, m’encanta treballar amb les mans i he trobat en la pell el material idoni, amb el que em sento més a gust, per a crear. Com ell.

I per què quaderns, per començar? Perquè he pensat que el rebesavi, en aquells moments de solitud a la muntanya, també hauria agraït tenir-ne un per a compartir les seves inquietuds, que n’hi endevino moltes. I perquè crec que tots tenim una història com aquesta per a explicar, per deixar el llegat als nostres fills, néts i perquè no, als nostres futurs rebesnéts.